Última novel·la de la trilogia d’aquest autor ambientada en la Baixa Edat Mitjana. Va ser guanyadora del premi “El lector de l’Odissea 2004”.
La novel·la està narrada en veu d’un monjo germà del protagonista, qui deixa clar des de bon començament que tot va succeir tal i com ell ens ho explica, encara que alguns detalls costin de creure. Els fets s’ambienten al període de la Guerra dels Remences, pels voltants de 1462, quan els pagesos van decidir aixecar-se contra els seus senyors feudals que els tenien ofegats amb els impostos que els obligaven a pagar. Es tracta –com a O rei o res!- d’una novel·la itinerant: partim de l’Empordà, passem per Girona, Barcelona, Lleida ... El protagonista es diu Jaume Bru, més conegut com en Matallops, home de “cor eixut” i “tarannà deshumanitzat”, que al llarg de la novel·la experimenta un procés de certa humanització i d’aflorament del seu món interior arrel el descobriment de l’amor. No obstant, no es tracta, ni de bon tros, d’una novel·la romàntica: els fets violents regeixen la narració, molt àgil d’altra banda.
És una novel·la que es llegeix bé i de la qual admirem sobretot la força del llenguatge, on queda palesa la condició de filòleg de l’escriptor. És aquesta qualitat del llenguatge la que ens recrea escenes que ens traslladen realment a l’època narrada i que ens fa de vegades prémer les dents.
La novel·la està narrada en veu d’un monjo germà del protagonista, qui deixa clar des de bon començament que tot va succeir tal i com ell ens ho explica, encara que alguns detalls costin de creure. Els fets s’ambienten al període de la Guerra dels Remences, pels voltants de 1462, quan els pagesos van decidir aixecar-se contra els seus senyors feudals que els tenien ofegats amb els impostos que els obligaven a pagar. Es tracta –com a O rei o res!- d’una novel·la itinerant: partim de l’Empordà, passem per Girona, Barcelona, Lleida ... El protagonista es diu Jaume Bru, més conegut com en Matallops, home de “cor eixut” i “tarannà deshumanitzat”, que al llarg de la novel·la experimenta un procés de certa humanització i d’aflorament del seu món interior arrel el descobriment de l’amor. No obstant, no es tracta, ni de bon tros, d’una novel·la romàntica: els fets violents regeixen la narració, molt àgil d’altra banda.
És una novel·la que es llegeix bé i de la qual admirem sobretot la força del llenguatge, on queda palesa la condició de filòleg de l’escriptor. És aquesta qualitat del llenguatge la que ens recrea escenes que ens traslladen realment a l’època narrada i que ens fa de vegades prémer les dents.