El primer carrer on va viure s’anomenava Carrerada, i era, clarament, un antic camí de bestiar, un carrer fora del centre urbà on poca gent hi vivia: son pare, que era el fill gran d’una casa de pagès, va dissentir de sa mare i va sortir de casa sense cap herència, amb caixes destemplades, que deien abans. Des de llavors, sempre va fer de forner i de pagès alhora, amb altres feines més escadusseres: meler, granger ocasional, venedor de pinso Sànders, hortolà jubilat...
Va tenir un germà que va morir en un trist i dissortat accident domèstic i una germana que feliçment viu a Mequinença. Sa mare va nàixer en una família republicana colpejada greument pel feixisme: son pare va morir tot just tornat a casa, a conseqüències de l’empresonament en un camp de concentració franquista d’on va tornar feble, famolenc i malalt. Aquesta mort va condicionar greument la família. Sempre va ser el gran absent.
Els seus pares, fills de la postguerra, no van poder ni estudiar ni viure un ambient de llibertat com el que vivien els francesos o els alemanys, per exemple, en el mateix temps. I es van bolcar en el treball. Completament.
Ell, però, va viure un ambient de graciosa i atzarosa llibertat en el pic de la seua adolescència: Don Francisco Franco Bahamonte va dinyar-la l’any que ell en tenia catorze i va tenir la sort de respirar la llibertat i una creativitat boja i hippy durant dos o tres anys seguits, cosa que el va marcar per sempre més. Amén
Va començar a llegir a d’institut de Fraga i va començar a escriure maldestrament també a una edat semblant en la revista del seu poble, que es deia “L’espurna”. Va quedar fascinat pel grec i pel llatí ( que hauria volgut aprendre a fons) i per la literatura castellana, primer i la catalana, després. Va aprendre català pel seu compte. Posats a cercar un ofici, com que sabia de la duresa del treball al forn del pare on treballà cada dia durant set anys, va adonar-se que es necessitaven professors de català i va pensar que podia ser útil a la societat fent aquesta feina.
Des de llavors es va posar a llegir i a escriure amb un fervor il·luminat propi dels ingenus. I una devoció que només troben parangó en els grans torrats, com Ramon Lo Foll. També va caure del cavall com Saule, es va perdre com Dante i es va emborratxar com Camet, que baixava de Massalcoreig amb una vespino, cantant jotes.
Com es pot comprovar, és una mica cregut però, per justificar-se, pensa que tal actitud és típica dels qui han llegit molt : vegeu Don Alonso Quijano, i ja m’ho direu quins laberints fa entrar la lectura desmesurada.Per això, últimament s’ha aficionat, disciplinadament, al cinema que fan al Funàtic, als vins blancs, a la música brasilera, als saxofonistes de jazz, a l’excursionisme, a la cuina i a altres coses que no es poden explicar.
Nota: resum autobiogràfic de l'autor
