AQUELLA ESTRANYA MANIA DE CREURE EN LA VIDA

Aquest és ja el segon àlbum en solitari del cantautor alpicatí El fill del mestre, conegut per tots nosaltres com a Tito. Més de quaranta minuts de música on podem escoltar nou cançons, de les quals vuit són composicions pròpies i la última és Cançó a Mahalta, on versiona un tema de Lluís Llach que li permet donar accent lleidatà al poema de Màrius Torres. Ha estat produït als Estudis El Zulo d’Almacelles, població on viu actualment. Tito va declarar a la premsa que les cançons tenen “un transfons més personal” i que ha fet les composicions amb la voluntat de “transmetre sentiments i arribar més enllà”. Afegeix que “valora les coses que té a prop i que és un cant a les segones oportunitats”. La diferència més visible respecte a l’anterior àlbum, 78, la trobem en la part instrumental -“guitarres, mandolines, violins, que agombolen acústicament unes lletres volgudament directes” segons paraules de Marcel·lí Borrell- amb un àlbum més madur, una acústica molt ben lligada, amb arranjaments de corda, una sonoritat més folk i l’entrada de ritmes propis del rock sureny. Parla de relacions amoroses, del passat proper i d’un futur que no veu clar, ja que ell mateixa afirma que no sap quin és el seu lloc en el mercat musical. Tito ens diu que les bases de tot plegat són les segones oportunitats, com a País descalç, tema deliciós amb guitarra i mandolina. Però també trobem temes més durs com pot ser la cançó titulada Omaita, que parla d’un nen que perd la seva mare mentre juga a l’escalextric. Segons Josep Ramon Jové, responsable de la discogràfica Quadrant, la seva música es mostra sincera, intemporal, desprotegida d’artificis i amb un cert aire dylanià. I finalment, la cançó que dóna nom al seu treball discogràfic Aquella estranya mania de creure en la vida ens fa creure també en la música i en les ganes de l’autor de continuar en la seva carrera musical.