LA GÀBIA DAURADA

ESTERRI, David. La gàbia daurada

Escola de Música L'Intèrpret, 2007

No és veritat que els contes i les llegendes siguin sempre mentida. De vegades, les històries més fantàstiques han acabat sent reals, o ho seran anys a venir.

La gàbia daurada és una d’aquestes llegendes que comença avui mateix o demà o d’aquí a cinquanta anys en una ciutat qualsevol, rica i pròspera, d’allò que anomenen Primer Món.  Com un regueró de pólvora encesa, el vent ha difós el missatge que, a trenc d’alba, hi ha convocada una assemblea al parc central. Quasi tots els animals de la ciutat, mascotes o lliures, acudeixen  a la crida. Alguns hi van per exposar els seus problemes, d’altres només per saber què s’hi cou, tots finalment per debatre un únic punt: el tracte que els donen els humans,  tant pel que fa al seu paper de luxosos esclaus de companyia com al cada cop menys espai físic del qual disposen. Savi com és, el vell mussol presideix l’assemblea i prova de posar ordre entre tantes veus discordants.

Mentre tots hi volen dir la seva, Romeu, un gat de carrer que viu d’okupa al parc, ha pres la paraula i els conta una història trista: com ha perdut els pares, per què la seva estimada l’ha abandonat... Gairebé tots els assistents se senten commoguts escoltant els marrameus del gat, excepte els gossos, que no entenen que s’hagi de fer cas de l’opinió d’un gatet descarat. Si tenim de tot, argüeixen els gossos, per què ens hem de queixar per quatre foteses...

Els reixats de la gàbia daurada són més grans del que sembla, han existit, existeixen o existiran, només fa falta que una nena li pregunti al seu avi per què no vol comprar-li una mascota i ell hagi de contar-li una història fantàstica per tal de no dir-li la veritat...

El compositor de l’òpera és David Esterri, basant-se en un llibret de Pere Pena, Marta Infante, Bruno Henriques, Josep Ferrer i Ferran Aixalà. Els solistes i cors pertanyen a la Coral Shalom i la música es interpretada per l’Orquestra Simfònica L’Intèrpret sota la direcció de Joan Pagès.