Divina Campo Ramiro. La mirada de una pionera
Diputación Provincial de Huesca, 2019.
ISBN: 9788492749843
Reproduim l'entrevista que li va fer Pere M. Gilart al Diari Ara el dia 29 d'octubre de 2019.
Quan la mare de la
Divina Campo (Lleida, 1931) i els seus fills ho tenien tot preparat per
exiliar-se a Mèxic des d’un camp d’internament a França, van rebre la notícia
que el seu pare no havia mort en una batalla a Terol, sinó que l’havien fet
presoner per haver format part de l’exèrcit roig. Després d’anys de peripècies,
la família es va establir finalment a Osca, on el seu pare va obrir un
laboratori fotogràfic. L’any 1954, amb tan sols 22 anys, la jove Divina va
sortir de l’estudi per començar a fer retrats a domicili, reportatges de noces
i altres esdeveniments socials, però sempre sota la firma de qui era el seu
pare, Mariano Campo. Només quatre anys més tard, la Divina va casar-se i va
posar punt final a aquella activitat com a professional. L’any 2016, però,
aquesta veïna d’Alpicat va cedir més de 17.000 imatges a la fototeca de la
Diputació Provincial d’Osca, i des d’aleshores fins avui la seva valuosa obra
està sent catalogada i estudiada. El seu llegat ha sortit dècades després de la
cambra fosca on es trobava i s’ha situat on es mereix, en reculls gràfics,
arxius, exposicions i museus.
La seva obra va
mantenir-se en l’anonimat durant gairebé mig segle. Com va sortir a la llum?
Un dels meus fills,
aficionat a la pintura, va parlar-li de mi a una companya galerista, i ella ho
va posar en coneixement de la fototeca de la Diputació d’Osca. Els tècnics van
quedar aclaparats al veure l’extens i preuat material que documentava la vida
quotidiana de la ciutat aragonesa durant la postguerra. Després d’aquell
contacte, vaig decidir cedir-los milers de fotografies. Arran d’això, m’han fet
entrevistes i reportatges en premsa i televisió, i ha sigut ara quan m’he adonat
que té un valor immens més enllà del que considerava una feina i una diversió.
Va ser la primera
dona a l’Alt Aragó que va irrompre en una professió eminentment masculina. ¿Va
trobar moltes portes tancades per aquest fet?
Més aviat poques.
Imagina’t, amb 22 anys, amb els meus talons, les meves faldilles, els meus
bombatxos, la meva desimboltura al llom d’una motocicleta... Molta gent em
trucava per fer reportatges i retrats, la veritat és que no ens acabàvem pas la
feina. Això sí, fins i tot vaig haver de convèncer un capellà perquè em deixés
pujar a l’altar durant una cerimònia, ja que n’hi havia d’altres que sí que em
deixaven. El fet de ser dona, d’altra banda, em va permetre poder-me acostar a
altres dones i nens i retratar-los amb molta més espontaneïtat i també
naturalitat.
Què hi podem veure
en el seu extens fons d’originals? Com definiria el seu estil?
Vaig rebre
encàrrecs publicitaris per fotografiar moltes empreses i entitats d’Osca dels
anys cinquanta, com la Sociedad Deportiva Huesca, el magatzem de galetes Loste
o les activitats que feia la secció femenina. També vaig plasmar festes,
esdeveniments socials i puntualment vehicles sinistrats; en definitiva, fotos
de tota mena. Diuen que tinc un estil espontani, semblant al neorealisme
italià, que mostrava la vida de la postguerra sense impostures ni filtres.
La seva carrera va
ser molt curta, de només quatre anys. ¿Per quin motiu no va optar per seguir
fent fotografies com a professional?
L’any 1958 vaig
casar-me i per la feina del meu marit, el Miguel, vam marxar a viure a
Guipúscoa. Si no m’hagués casat o si hagués continuat vivint a Osca, no hauria
deixat de banda aquesta feina tan bonica. A partir d’aleshores, aquesta tasca
va quedar reduïda en l’àmbit familiar. Als anys seixanta ens vam traslladar a
Lleida i des d’aleshores sovint visitem Osca i tots els bons amics i familiars
d’aquella època.
Quin consell ens
donaria a l’hora de fer fotografies?
A la meva neta, que
ha estudiat fotografia, sempre li dic que ha de buscar la naturalitat. Quan els
vegis, pam! Dispara, ni demanar que somriguin, ni que facin cares. Com si la
càmera no existís. Però avui en dia és diferent, amb els mòbils es fan moltes
fotos, molt preparades. A més, a mi m’agrada tocar les fotografies, treure la
caixa i veure-les.
