4/3/16

JARDÍ FRANCÈS

ROVIRA, Pere. Jardí francés. De Villon a Rimbaud
Pagès editors, 2016
ISBN: 9788499756783

Jardí francès. De Villon a Rimbaud conté poemes de vint-i-cinc autors dels quatre segles que hi ha entre aquests dos noms. Els he triat seguint el criteri del gust, el qual s’ha deixat convèncer de vegades per la singularitat, l’extravagància o la diversió, i tots els poemes els he traduït perquè m’agradaven, per un motiu o altre. He procurat traduir-los sent fidel a la poesia, que és el que compta: en la traducció d’un poema només hi ha poesia si el resultat també és un poema. Quasi mai tan bo com l’original, és cert, però un poema. Aquest propòsit és desesperant, perquè molt rarament s’arriba on es volia arribar, però la humilitat que el traductor necessita no faria res de bo sense l’ambició. Ja sabem el que passarà quan traduirem Villon, Baudelaire o Nerval, sabem que sempre quedarem lluny d’ells, però hem d’intentar quedar-hi el menys possible.
Pere Rovira va començar a traduir poemes francesos per devoció, però també per necessitat de distracció, en un moment difícil. L’any 2008 va publicar Vint-i-cinc flors del mal de Charles Baudelaire, i l’any següent, Les roses de Ronsard, que era el primer recull d’una certa extensió que de Pierre de Ronsard es publicava en català.

PACTE DE SILENCI

CAPDEVILA, Llorenç. Pacte de silenci
Pagès editors, 2016
ISBN: 9788499757254
El Robert Duran fuig d’un passat que el turmenta. El setembre de 1935 arriba a Vilanova del Tossal, un poblet a prop de Lleida, per ocupar una plaça de mestre. Quan posa els peus al poble es troba amb els carrers deserts, fins que ensopega amb un estrany seguici fúnebre, al qual només assisteix la vídua. De seguida s’adona que tothom s’ha quedat tancat a casa i que ningú no vol parlar del difunt, ni de les circumstàncies que envolten aquella misteriosa mort. Aviat, però, descobrirà que aquest pacte de silenci és l’única cosa que uneix els vilanovins. Enmig d’una comunitat que reflecteix les rivalitats dels mesos que van precedir l’esclat de la Guerra Civil, el Robert s’enfrontarà a tres reptes: impulsar una renovació pedagògica republicana a l’escola, superar les raons íntimes que li han fet deixar Barcelona i, sobretot, treure l’entrellat d’un misteri que, com més hi aprofundeix, més va creixent. Odis, enveges, amors i secrets es barregen en una trama sorprenent que absorbeix el lector fins a l’última pàgina.
Premi Ferran Canyameres de Novel·la 2015

LA FINESTRA DE VERMEER

ROVIRA, Pere. La finestra de Vermeer: un dietari
Proa, 2016
ISBN: 9788475886053

La finestra de Vermeer és un extens dietari que acaba de publicar Pere Rovira. És un llibre admirable. En essència, podria definir-se com un art d’envellir —cosa que requereix un aprenentatge laboriós, sovint ingrat—, però també com un art de viure i d’escriure, en la mesura que es puguen distingir, quan qui se’ns adreça és un escriptor que viu el seu ofici un dia rere l’altre, sense defalliment. Les pàgines cobreixen tot un any, el 2013, i quasi no hi ha cap dia sense alguna anotació.
A partir d’una certa edat, quan un escriptor reflexiu parla de la vida, ja no es refereix a una abstracció, ni tampoc a projeccions més o menys il·lusionades —o il·luses—, que és el que podem trobar quan ens en parla un jove. Es refereix a fets, decantats per una llarga sedimentació d’experiència (la vida, llavors, no és ja una idea; és el que s’ha viscut i es viu). Igualment quan parla de l’escriptura. Rovira té molt a dir de les dues coses. Com és natural, La finestra de Vermeer parla també de totes aquelles coses de què solen parlar els dietaris: paisatges, converses, llibres, pel·lícules, somnis, records, menjars, gustos i disgustos i alguns bons propòsits, també de política i del que podríem dir la sociologia del present. Sobre tots aquests temes, Rovira es despatxa a gust, perquè no és persona que tinga costum de deixar-se res al pap ni d’anar amb circumloquis. Els curiosos de la tafaneria literària podran trobar anècdotes sucoses, com la de la pàgina 497, on, sense dir noms, es documenta un cas extrem de misèria moral dins la nostra petita societat lletraferida, aparentment tan civilitzada. Els exemples es podrien multiplicar. Els elogis, ací, no són menys rotunds que els dicteris. I com que Rovira és un lector molt fi, quan parla dels col·legues que admira —i tant fa que siguen Espriu, Vinyoli, Pascal o Baudelaire—, cal prestar molta atenció al que en diu.
Tot això està escrit amb una prosa ullprenedora. Un malentés estrany porta alguns a suposar que la prosa dels poetes deu ser ornamental, refistoladament artificiosa, quan sol ser a l’inrevés. La de Rovira és prosa de poeta perquè busca sempre el mot just, la condensació expressiva i la claredat, i perquè els troba. La faramalla verbal és el guix dels mediocres. Els escriptors de raça treballen amb materials nobles. Aquesta és una prosa extremadament nítida i ben ritmada. Les seues descripcions són d’una bellesa transparent, mentre que els capbussaments en el món esmunyedís dels estats d’ànim tenen precisió i sinceritat trasbalsadores.
Els llargs anys de professor universitari i d’escriptor sociable han dotat Rovira d’una excel·lent plataforma per a observar la situació actual de la nostra cultura. El que hi veu no li agrada: facultats d’humanitats buides, llibres tancats i raberes d’ignorants infatuats predicant inèpcies per tots els altaveus. És cert que tot això no és nou, però també ho és que vivim en temps singularment confusos. No sabem on anem, i els instruments que ens podrien permetre d’esbrinar-ho van caient en desús. Per a una mirada entrenada en el rigor —aquell rigor que fa possibles els versos memorables, la gran prosa—, hi ha molt de grotesc en el nostre present. Rovira posseeix aquesta mirada, i la capacitat de dir el que en pensa sense embuts. La radiografia que fa dels nostres dies, sovint irònica, a voltes irritada, pot tenir cordialitat, però no és indulgent.
Enric Sòria. El País, 3/3/2016